Pensant en els altres

Primer de tot voldria recomanar el reportatge de 60’ minuts de “pensant en els altres”, veure’l m’ha fet reflexionar sobre quin tipus de teoria educativa és més “correcta” per portar a la pràctica.

L’objectiu principal és cercar la felicitat dels nens, i la clau per ser feliç és pensar en els altres.

Tots els alumnes procuren entendre els sentiments de l’altre, el que anomenem EMPATIA. I, aquest és la base i l’ajuda de tota relació. Coincidint amb Savater, l’empatia és necessària per la convivència amb la resta dels humans i, en aquest cas, l’empatia crea lligams i vincles afectius forts entre ells.

En el reportatge l’educador segueix sent la peça clau del sistema educatiu, la seva experiència i el “mètode” que aplica són aspectes essencials.
El professor pretén “ensenyar que la vida té un gran valor”, i fa gaudir als nens de tots els

La base d’aquest mètode és l’educació amb valors, els alumnes mostren els seus sentiments des d’un principi, mitjançant les cartes, col·loquis, etc. S’expressen els sentiments amb naturalitat i sinceritat, i es compagina el riure, el plorar, i aprendre com accions per educar-se.

Treballar amb valors fa “personalitzar” a la persona i la creació d’un pensament crític.

Com diu el comentarista, es viu un clima de solidaritat que fa que tots es sincerin, es confiïn les coses i entre ells es creen llaços i vincles d’afecte forts i enriquidors.

Es porten a terme activitats, com l’autoretrat de cos i ment, que fan que els alumnes treballin la reflexió sobre la seva identitat.

Per tant, els lligams es creen pensant en els altres i aquests són la clau de la felicitat.

---------------------------------------------------------

Els dos mètodes educatius, oposats entre ells, que hem vist es relaciona amb les diferents teories que es vam explicar fa unes setmanes a classe. Hi ha moltes teories, i inclòs aquelles que són un mixtes entre unes i altres, i has d’escollir o aplicar aquella que aconsegueixi els resultats/objectius que esperes aconseguir.

He sido un privilegiado, pero la vida también me ha hecho llorar mucho

Aquesta setmana s'ha estrenat el llibre de Manel Estiarte "Todos mis hermanos", llibre autobiogràfic i a la vegada autocrític, carregat de moments emotius de la seva vida. Avui, 15 de març es publica l'entrevista al Periódico amb el títol: Manel Estiarte: "He sido un privilegiado, pero la vida también me ha hecho llorar mucho" article intens, sincer, proper i carregat de sentiments, que mentre vas llegint notes el nus a la gola. El podeu llegir en el següent link:

http://www.elperiodico.com/default.aspidpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=595207&idseccio_PK=1011

Hi ha una frase que diu Estiarte: Es la vida, lo que aprendemos, lo que nos pasa.

La vida o les situacions de la vida ens ensenya, ens fa aprendre i és aquí on hem d'aplicar la capacitat de plasticitat. De tota situació, experiència podem aprendre, sempre i quan estiguem disposats a aprendre.

L'objectiu de la vida és trobar la "buena vida", com cita Savater, i això és el que intenta l'ètica: intent racional d'esbrinar com viure bé. Però la vida està plena de complexitats i complicacions, que dificulten la cerca de l'objectiu de la "buena vida": ser i sentir-te feliç. I com ja hi ha prou dificultats a la vida, és millor no afegir-ne més de la teva pròpia collita, per tant, per actuar de forma correcta i no errar, hem de posar en pràctica la virtut de la part racional, que és la prudència. Per tant, per escollir bé hem de ser conscients del què fem i cóm actuem, hem de tenir coneixement previ de si obrem bé o no, el que comporta prèviament a un raonament.

Aquest coneixement l'hem d'anant adquirint al llarg de la vida, amb la teoria i amb la pràctica per poder fer front a les complexitats i complicacions que la vida comporta.

l'Educand

Aquestes setmanes hem entrat en matèria sobre un dels àmbits: l'Educand

Hem tractat les qualitats/característiques/atributs que hauria de tenir l'educand ideal i segons el que hem comentat a classe, la característica necessària perquè l'educand s'eduqui es que tingui moralitat, capacitat de raonament, el que comporta que també tingui una disposició a aprendre.

Una altra condició per ser "educats" és tenir plasticitat: capacitat de modificar segons les experiències.

I, un últim requisit és la cobertura socio-cultural, és necessari una societat, una cultura, una convivència i comunicació amb altres esser humans, amb altres persones.

Per tant, per ser educables necessitem aquests 3 requisits o límits (ja que si no posseïm un dels tres ens limita a ser educables):
- racionalitat/ser racional
- capacitat de canvi: plasticitat
- comunicació/comunicabilitat

A partir d'aquí es defineix l'educand com un sistema obert superior:

1. sistema: conjunt d'elements/agents, els quals han d'estar relacionats i compartint una finalitat comuna
L'educand es fruit de 3 sistemes: psicològic, biològic i social

Coincidint amb els 3 requisits de ser educable: ser racional- capacitat de canvi i comunicació

Aquests 3 sistemes estan relacionats, la modificació d'un d'ells altera el comportament dels altres.

2. el sistema ha de ser obert: adaptable, permanent al canvi i interaccionar amb la informació. El fet d'estar en canvi permanent i no saber els resultats finals provoca incertesa, el que crea el sentiment de por.

3. Superior: ha d'haver-hi la voluntat de canvi, de transformació, d'optimitzar/millorar les condicions de vida.

Si mirem altres autors, com Rosseau coincidim en què el preceptor ha de tenir autonomia de voluntat (llibertat) i ser raonable (tenir capacitat de raonar), i afegeix que no haurà de ser imprudent ni negligent.

El ser educat o aprendre, no només depèn de les "condicions, requisits" de l'educand, sinó que depèn també dels altres àmbits, el més directe, sota el meu parer, el de l'educador: l'educant aprendrà més o menys, millor o pitjor, d'una manera o d'una altra depenent de l'educador.

Es planteja el següent dilema:
- la naturalesa humana és corrupta i ha de ser controlada per les formes socials
o
- la naturalesa humana és bona i es corrompuda per la societat

Sempre m'he decantat per la segona, encara que em plantejo: si els humans són bons per naturalesa i la societat està formada però essers bons, la societat no pot ser corrupta.
De la mateixa manera entro en conflicte amb la primera: si els essers humans són corruptes, la societat (formada per esser humans corruptes) no pot solucionar el problema.

Sigui quin sigui l'origen de l'esser humà (si bo per naturalesa o corrupte) es necessari l'educació per no acabar sent corrupte o corromput.

Adéu Pepe

La paraula d’aquest cap de setmana ha estat PERDRE:

- El Barça ha perdut
- El PSOE ha perdut les eleccions a Galícia, amb la contra que ha guanyat el PP per majoria!!
- I, el més sentit, ha estat la pèrdua de José Rubianes Alegret, més conegut com a Pepe Rubianes.

Enllaçant amb aquest últim punt m'he emocionat l'article escrit avui per Andreu Buenafuente al Periódico: "El hombre libre" (link: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=591897&idseccio_PK=1013) i aquí la meva aportació:

Estic veient l’especial a Rubianes i és una llàstima que personatges com aquest home desaparegui de la terra i d’una forma tan inesperada. Les seves reflexions, aportacions són i seran úniques, els seus comentaris, les seves frases no tenen “malbaratament” i ha tractat sempre tots els temes amb un humor més que intel·ligent.

En l’actuació emesa aquesta nit, inicia el discurs com sempre s’ha considerat: galaico-catalan (galáico porqué nací en Galicia aunque casi nunca he vivido allí y catalán porqué siempre he vivido en Cataluña aunque nunca nací aquí") i “derrochador”, ja que viu la vida dia a dia i, així comença una de les seves crítiques, a aquelles persones de mentalitat estalviadora, que estalvien per arribar als 80 (si arriben) i consumir-ho tot, en què? I amb un to irònic ell mateix es qüestiona: en sexe, festes,...?

Ha continuat el seu monòleg amb històries que enllaçaven unes amb altres i no sempre acabaven quan les començava, però al final les torna a recuperar per tancar-les. És impressionant: tot un expert en el domini i la utilització de la paraula.

Deixant de banda els seus recursos dialèctics, com diria un castellà: “no deja titere con cabeza”.

Sempre ha estat un crític sincer, sense por al fet de dir en veu alta les coses que la majoria de ciutadans catalans pensen (i pensem), i és aquí on et preguntes: com pot ser que un senyor nascut a Galicia que immigra a Catalunya, viu “els colors catalans” amb més intensitat que d’altres que han nascut aquí, i a més dóna un enorme suport a Catalunya?? – sense resposta.

En el seu discurs d’avui, ha fet una crítica al psicoanàlisis, a la religió, a tot el personal de l’església, a l’educació tradicional i als mètodes d’educatius, a la bellesa d’estereotip, al món del futbol (jugadors, aficionats...), a la monarquia espanyola i, no s’ha oblidat de la política, fent referència al distingit senyor Jose Mª Aznar.

I el toc final, que mai falta, per amanir l’espectacle, la “incontenible verborrea salpicada de palabras malsonantes”, tot un showman.

Les seves crítiques et fan pensar, reflexionar i sentir – tot un mestre.

Moltes gràcies, molta sort i fins un altre Pepe.

aNa

Sing for Darfur (2008)

Enllaçant amb l'article que ha proposat l'Enric sobre els valors, proposo un documental estrenat aquest divendres 27 de febrer: Sing for Darfur

"La película tiene lugar en un día en la ciudad de Barcelona. Empieza por la mañana y acaba tarde por la noche.
Durante este día vamos a seguir las vidas de 30 personas distintas y veremos como están conectadas entre ellas y con Darfur. Mostrará lo ocupados que estamos todos con nosotros mismos y con nuestros propios pequeños mundos.
Parece como si actualmente cualquier momento “libre” fuera acaparado por teléfonos móviles, televisión, emails, ipods, meetings, playstations, gameboys, second lives, etc.
Da la impresión que prácticamente no hay tiempo para relajarse, contemplar, pensar y, lo más importante… sentir. ¿Qué opinas tú de esto?
A menudo nos limita tanto la importancia del dinero y otras cosas en la vida que a veces olvidamos pequeñas cosas mucho más importantes.
Sing for Darfur va a actuar probablemente- esperamos- como un espejo para la gente que está súper ocupada a nuestro alrededor. Y esperamos que la gente más calmada también lo aprecie …"

Bona oportunitat per reflexionar i perquè floreixin els valors personals que necessita la societat

aNa

Teories pedagògiques actuals - quina és la teva?

Teories pedagògiques actuals segons Conrad Vilanou

1. Pedagogies Perennes: es podrien considerar pre-modernes, antiracionals. Busquen mantenir l'ordre social, transmetre'l. Sobre aquesta perspectiva el llegat cultural és intocable. Es podria dir que adopta un component positiu conservador i negatiu a obrir-se al canvi. Traslladat a la pedagogia, aquesta teoria legimita el poder al mestre.

2. Pedagogies Performatives (o positivistes): sorgeix com a crítica radical als models perennes. És racional i individualista. Cerca la màxima eficacia, en el camp educatiu: l'èxit escolar, el màxim rendiment, al ritme de cada individu però que arribi al màxim del seu nivell.

3. Pedagogies Hermenéutiques: en aquesta teoria emergeix les emocions, el sentit estètic. Busca el significat a travès de l'anàlisi de la reflexió històrica amb la voluntat d'entendre els fenòmens, per tant, l'objectiu és conèixer/interpretar a altres cultures, altres maneres de pensar, raonar, conservant la diferència i mantenint el respecte. En aquest sentit, s'aproxima a una pedagogia intercultural on es busca la importància del grup i la comunitat, i es construeix tot entre tots buscant la satisfacció i la realització en ells mateixos.

4. Pedagogies Postestructuralistes: teoria postmoderna que aposta per un relat personal de no-comparacions, de possible individualisme, un individualime existencial. Traslladat a l'educació, aquesta ha de buscar el màxim aprofundiment de cadascú, sense que vingui determinat pel currículum.

5. Pedagogies Crítiques: es consideren pedagogies transformadores, busquen el canvi social, la transformació. El referent en aquesta teoria és la praxis, la pràctica educativa, en l'experiència.

Com a resum gràfic s'inclouen tres idees, tres canvis radicals:

1. Es passa de centrar-se en l'educador a l'educant

2. Es passa de preocupar-se per l'ensenyament a preocupar-se per l'aprenentatge

3. Es passa de parlar de centre escolar a centre educatiu

Aportació personal
Per escollir una d'aquestes teories em plantejo un seguit de preguntes:
- Què és el que vull?
- Què vull realment a la vida?
- Què és el que vull per l'educació?
- Què vull aconseguir amb l'educació? l'èxit o el fracàs?
- Vull que la població/la societat estigui educada i/o disciplinada?
- Vull que la població/la societat aconsegueixi resultats i/o ser feliç?
- Vull que els educats siguin deixebles o que siguin ells mateixos que es guiin?
- Vull que la població/societat sàpiga respectar o simplement conèixer allò que l'envolta?
- Què és millor, que l'alumnat aprengui de la teoria o que vagi aprenent amb la pràctica?


Amb les respostes d'aquestes qüestions podem centrar-nos en una de les teories. Personalment no trobo cap millor que una altra, crec que s'hauria de crear un híbrid entre totes, una teoria que tingui com objectiu l'èxit personal, professional, sentir-se realitzat i feliç, respectant sempre les cultures que anem coneixent i convivint amb ells.

¿De dónde soy o de dónde vengo?

Fins ara no havia fet cap síntesis del temari, però destacaré el que per mi ha tingut més rellevància. Començaré cronològicament a l'inversa (digueu-me diferent):

Avui, hem vist com dins la teoria hi ha tres nivells important d'anàlisi:
- nivell històric: fa referència al passat - com era i com pensaven en l'educació? Necessari per saber d'on venim, de la cultura a la que procedim i les situacions socials que ens han portat al moment actual.
- nivell descriptiu: fa referència al present - com és l'educació i com es manifesta? Hem de saber en quina situació actual/real estem, conèixer la societat on vivim i les carències que tenim, entre d'altres
- nivell prospectiu/normatiu: en porta a un futur i es planteja com ha de ser l'educació més enllà dels nostres dies. Per tant, aquí inclouríem i CREARIEM la nostra TEORIA ideològica.

Tots tres nivells van enllaçats, sense un no pots continuar construint l'altre.

Com deia el senyor Pelegrí Pelegrí: ¿de dónde soy o de dónde vengo? - Encara que la gent reia, en Pelegrí no anava gens equivocat, procedim d'un lloc i som d'un altre, sobretot en el nostre cas. Venim d'un franquisme recent, d'una cultura de poble amb moltes ments "tancades", encara que sembla que mica en mica es van obrint, però no ens enganyem, estem fent una passa molt petita i ens queda encara mooolt per recórrer.
Aquest canvi de pensament, d'ideologia, pot venir donat gràcies a l'educació moderna, però hem de mirar el present i la situació actual: situació del sistema econòmic (redistributiu, pensions), situació del sistema educatiu (fracàs escolar), situació del sistema fiscal (corrupció, frau), etc...
Per què això no passa als països nòrdics? (qüestió que ha sorgit avui a classe) Per diferents motius, però bàsicament pel nivell històric, que ha marcat la cultura, el pensament actual d'ells. En canvi, avui dia en l'estat espanyol no es podria portar a terme una reforma fiscal similar a la dels països nòrdics (que possiblement solucionaria alguns problemes actuals), perquè la mentalitat i la cultura "general" del nostre país no ho permetria.

Per tant, concloent el tema, ens tiendriem que plantejar: ¿qui sóc, d'on vinc i, sobretot, qui seré demà?

El segon dia vam qüestionar-nos: ¿què és una teoria?
De l'Enciclopèdia catalana n'extret la que més m'ha agradat: Conjunt de principis referents a un determinat concepte (o conceptes) que inclou tant els axiomes postulats sobre aquest com les conseqüències (teoremes) que d'aquests axiomes han estat deduïdes lògicament
Desprès de debatre a classe, vam arribar a la conclusió que les teories són un intent d'explicació per predir. Pot haver-hi teories explicatives i pràctiques, però s'ha d'anar amb compte amb l'excés "d'utilització" d'una i d'una altra, ja que pots perdre la perspectiva. Per tant, la teoria ha de dir COM ha de ser l'educació.
La funció de la teoria es guiar a la pràctica educativa, per això, les persones ens creem les nostres pròpies teories perquè ens puguin guiar mentre caminem per la vida (com vaig comentar al post de fa alguns dies).

I el primer dia sorgí la següent discussió:

PEDAGOGIA: ¿ciència o tecnologia?

- l'Enciclopèdia catalana no ens ajuda gaire, definició: art i ciència de l'educació

Conclusió: la PEDAGOGIA ha de ser un híbrid entre ciència i art, ja que per un costat ha de buscar veritats i per l'altre ha d'incorporar millores, per tant, és necessari l'existència de:

• una disciplina


• un component artístic.

(Més endavant veurem que l'estètica és una gran porció d'aquest pastís, anomenat pedagogia)